9-11-2010
Doncs bé, avui arribem finalment a l'últim dia, i el dediquem a visitar una mòmia d'una nena inca que han anomenat Juanita, a comprar els darrers regalets i a menjar la gastronomia típica d'Arequipa.
Jo provo el famós "queso helado", que per mi té gust de llet merengada (i que serà el culpable que l'endemà tingui la panxa malament... ja ho temia, ja! I per això no m'he arriscat a menjar-lo fins l'últim dia!).
I el Benja demana un "Cuy", un conillet d'indíes, que al Perú és molt ben considerat. A mi em fa una mica de cosa, la veritat. De petita havíem tingut a casa conillets d'índies, en Jackie i la Nuca, i ens els estimàvem molt. Quan es van morir els vam enterrar al jardí de casa.
I clar, et plantifiquen el "cuy" ben espatarrat al plat, amb el cap i tot, i jo que mirava a una altra banda i intentava no pensar-hi. El Benja diu que tampoc és massa bo, que és soso de gust i que hi ha molt poca carn.
També anem al mercat, que és molt xulo, ple de vida, i tastem les famoses "papayas arequipeñas" que són molt més petites que les que coneixem nosaltres. Tampoc ens acaba d'agradar el gust que tenen, i les acabem donant a les senyores de l'hostal.
És curiós, en comparació amb Bolívia, Arequipa ens sembla d'allò més modern! Realment ha canviat la percepció amb la que miràvem la ciutat a l'arribar.
Apa, a fer maletes, que hem d'encabir-ho tot!
dissabte, 13 de novembre del 2010
divendres, 12 de novembre del 2010
Retorn a Arequipa
8-11-2010
Avui toca desfer camí i deixar Bolívia. Snif! Això s'acaba i crea sensacions contradictòries: per una banda tenim ganes de tornar a casa, on hi estem tant bé!, i per l'altra ens agradaria continuar viatjant.
Després d'esmorzar agafem el vaixell que ens retorna a Copacabana, i d'allà hem d'agafar un autobús al migdia que ens portarà fins a Puno, a la part peruana del llac Titicaca. De Puno en surt un altre autobús que amb 6 hores ens deixarà a Arequipa, on hem reservat les dues darreres nits al mateix hostal que a l'arribar.
En total estem unes 12 o 14 hores de viatge i arribem a la nit, cansats i amb el cul quadrat.
És agradable tornar a un lloc conegut. Encara que només hi passéssim 3 nits, La Casa de Yael ja és una mica com a casa nostra, i ens sentim ben acollits per les senyores que la porten.
Avui toca desfer camí i deixar Bolívia. Snif! Això s'acaba i crea sensacions contradictòries: per una banda tenim ganes de tornar a casa, on hi estem tant bé!, i per l'altra ens agradaria continuar viatjant.
Després d'esmorzar agafem el vaixell que ens retorna a Copacabana, i d'allà hem d'agafar un autobús al migdia que ens portarà fins a Puno, a la part peruana del llac Titicaca. De Puno en surt un altre autobús que amb 6 hores ens deixarà a Arequipa, on hem reservat les dues darreres nits al mateix hostal que a l'arribar.
En total estem unes 12 o 14 hores de viatge i arribem a la nit, cansats i amb el cul quadrat.
És agradable tornar a un lloc conegut. Encara que només hi passéssim 3 nits, La Casa de Yael ja és una mica com a casa nostra, i ens sentim ben acollits per les senyores que la porten.
Isla del Sol
7-11-2010
Jo hem llevo una mica xafada, amb mal de coll i crec que alguna dècima :-(
O sigui que decidim quedar-nos a l'hotel a fer "pànxing" i descansar, que de tant en tant, ja va bé i el cos ho demana.
Per sort a la tarda ja estic millor i després de dinar fem una petita excursió per veure una altra part de l'illa.
Jo ja m'hi quedaria una setmana més... Entre les vistes, la posta de sol, la tranquil·litat, l'absència de motors i la natura ja hi fitxo!
Per cert, els sopars aquí són d'allò més romàntics (alguna cosa de "lluna de mel" hi havia d'haver en aquest viatge, no?): des del restaurant podem veure els darrers raigs de sol i després ens encenen una espelma com a única il·luminació (sort que les truites de riu - boníssimes!- que ens donaven ja tenien les espines triades, que si no...).
Jo hem llevo una mica xafada, amb mal de coll i crec que alguna dècima :-(
O sigui que decidim quedar-nos a l'hotel a fer "pànxing" i descansar, que de tant en tant, ja va bé i el cos ho demana.
Per sort a la tarda ja estic millor i després de dinar fem una petita excursió per veure una altra part de l'illa.
Jo ja m'hi quedaria una setmana més... Entre les vistes, la posta de sol, la tranquil·litat, l'absència de motors i la natura ja hi fitxo!
Per cert, els sopars aquí són d'allò més romàntics (alguna cosa de "lluna de mel" hi havia d'haver en aquest viatge, no?): des del restaurant podem veure els darrers raigs de sol i després ens encenen una espelma com a única il·luminació (sort que les truites de riu - boníssimes!- que ens donaven ja tenien les espines triades, que si no...).
Copacabana i llac Titicaca
6-11-2010
L'autocar ens passa a recollir de bon matí a l'hotel per anar al Llac Titicaca. De fet, ja hem contractat tot el que ens queda de viatge: avui fins a Copacabana i la Isla del Sol, dues nits aquí, i demà passat de Copacabana fins a Arequipa, d'on surt el vol el dia 10.
Ens despedim de La Paz, i el trajecte que porta fins al Titicaca és preciós: a mà dreta ens queda la Cordillera Real de los Andes, tota nevada i amb unes muntanyes de més de 6.000 metres. Fa un dia esplèndid i la vista és xulíssima.
Quan arribem al Titicaca hem de baixar del bus i agafar un ferry per travessar l'estret de Tiquina. És boníssim veure el "ferry" que porta l'autocar, jo creuo els dits perquè no s'enfonsi a mig trajecte...
El Llac Titicaca és el llac navegable més alt del món, i realment és tan gran que jo tenia la sensació tota l'estona que em trobava davant del mar, i no d'un llac d'aigua dolça. És molt curiós.
A més, el tipus de costa que té sembla molt la zona de Croàcia i Grècia, amb tot de turons i muntanyetes arrodonides. Clar que la diferència és que aquí estem a gairebé 4.000 metres...
Per fi arribem a Copacabana, la població més important de la regió boliviana del Titicaca. No s'ha de confondre amb el barri del mateix nom de Rio de Janeiro. De fet, el nom autèntic és d'aquest petit poblet bolivià, i el barri de Rio en va agafar el seu nom per un còpia de la Verge de Copacabana.
És un lloc turístic i el poble no és massa bonic. Nosaltres vam preferir no quedar-nos-hi, sinó agafar una barqueta que ens portés a la Isla del Sol, al mig del Titicaca, en un lloc tranquil i apartat de la civilització.
La barca que ens hi porta triga una hora i mitja (amb uns seients incomodíssims i moooooooolta calor!), i quan arribem ens toca pujar les "Escaleras del Inca" per salvar el desnivell entre el petit port i l'esplanada que hi ha al capdamunt de la muntanya, on també hi haurà el nostre hostal. Clar, no hi ha carreteres, ni cap tipus d'automòvil, tot ho transporten amb burros i amb farcells a l'esquena. Que valents!
La pujada és matadora,, i entre la calor i l'alçada la sensació d'ofec és important. Però val la pena. Arribem a l'hostal Inti Kala i la vista és impressionant. L'habitació és senzilla, però tenint en compte les condicions amb que deuen haver construït l'edifici té molt mèrit i està molt bé.
Dediquem la tarda a passejar per la illa, amb una panoràmica de la Cordillera Real impressionant.
I el millor de tot és la posta de sol. La millor de la meva vida!!!!!! La podem veure des de l'habitació i també des del balcó de l'hotel. No sé si deu ser l'alçada, l'aire pur o el què, però el joc de colors taronges, grocs i vermells va ser increïble. I a més, m'he quedat amb la sensació que aquí la posta dura més estona. Vam estar almenys 30 minuts des de que es va pondre el sol fins que s'acaben els darrers rajos rogencs.
Si no estigués casada, seria el moment perfecte per demanar-li al Benja que es casi amb mi!!! ;-)
L'autocar ens passa a recollir de bon matí a l'hotel per anar al Llac Titicaca. De fet, ja hem contractat tot el que ens queda de viatge: avui fins a Copacabana i la Isla del Sol, dues nits aquí, i demà passat de Copacabana fins a Arequipa, d'on surt el vol el dia 10.
Ens despedim de La Paz, i el trajecte que porta fins al Titicaca és preciós: a mà dreta ens queda la Cordillera Real de los Andes, tota nevada i amb unes muntanyes de més de 6.000 metres. Fa un dia esplèndid i la vista és xulíssima.
Quan arribem al Titicaca hem de baixar del bus i agafar un ferry per travessar l'estret de Tiquina. És boníssim veure el "ferry" que porta l'autocar, jo creuo els dits perquè no s'enfonsi a mig trajecte...
El Llac Titicaca és el llac navegable més alt del món, i realment és tan gran que jo tenia la sensació tota l'estona que em trobava davant del mar, i no d'un llac d'aigua dolça. És molt curiós.
A més, el tipus de costa que té sembla molt la zona de Croàcia i Grècia, amb tot de turons i muntanyetes arrodonides. Clar que la diferència és que aquí estem a gairebé 4.000 metres...
Per fi arribem a Copacabana, la població més important de la regió boliviana del Titicaca. No s'ha de confondre amb el barri del mateix nom de Rio de Janeiro. De fet, el nom autèntic és d'aquest petit poblet bolivià, i el barri de Rio en va agafar el seu nom per un còpia de la Verge de Copacabana.
És un lloc turístic i el poble no és massa bonic. Nosaltres vam preferir no quedar-nos-hi, sinó agafar una barqueta que ens portés a la Isla del Sol, al mig del Titicaca, en un lloc tranquil i apartat de la civilització.
La barca que ens hi porta triga una hora i mitja (amb uns seients incomodíssims i moooooooolta calor!), i quan arribem ens toca pujar les "Escaleras del Inca" per salvar el desnivell entre el petit port i l'esplanada que hi ha al capdamunt de la muntanya, on també hi haurà el nostre hostal. Clar, no hi ha carreteres, ni cap tipus d'automòvil, tot ho transporten amb burros i amb farcells a l'esquena. Que valents!
La pujada és matadora,, i entre la calor i l'alçada la sensació d'ofec és important. Però val la pena. Arribem a l'hostal Inti Kala i la vista és impressionant. L'habitació és senzilla, però tenint en compte les condicions amb que deuen haver construït l'edifici té molt mèrit i està molt bé.
Dediquem la tarda a passejar per la illa, amb una panoràmica de la Cordillera Real impressionant.
I el millor de tot és la posta de sol. La millor de la meva vida!!!!!! La podem veure des de l'habitació i també des del balcó de l'hotel. No sé si deu ser l'alçada, l'aire pur o el què, però el joc de colors taronges, grocs i vermells va ser increïble. I a més, m'he quedat amb la sensació que aquí la posta dura més estona. Vam estar almenys 30 minuts des de que es va pondre el sol fins que s'acaben els darrers rajos rogencs.
Si no estigués casada, seria el moment perfecte per demanar-li al Benja que es casi amb mi!!! ;-)
dimecres, 10 de novembre del 2010
De compres per La Paz
5-11-2010
Quin fart de voltar! Bufandes, gorros, guants, moneders, estoigs...! Qui en dóna més?
Va ser un dia bastant esgotador, i vam haver de comprar una bossa ben grossa per encabir-hi tots els regals que hem portat. Qui sap, potser quan arribem ens animem i posem una paradeta i tot!
Ja és el nostre darrer dia a La Paz, i reservem els desplaçaments i allotjament pels propers dies. Demà marxem al llac Titicaca, i farem dues nits a la Isla del Sol. Té molt bona pinta i em vé molt de gust: un illa pràcticament verge, on no hi ha cotxes ni motos, només natura i tranquil·itat. Quin contrast amb el tragí de la ciutat!
Quin fart de voltar! Bufandes, gorros, guants, moneders, estoigs...! Qui en dóna més?
Va ser un dia bastant esgotador, i vam haver de comprar una bossa ben grossa per encabir-hi tots els regals que hem portat. Qui sap, potser quan arribem ens animem i posem una paradeta i tot!
Ja és el nostre darrer dia a La Paz, i reservem els desplaçaments i allotjament pels propers dies. Demà marxem al llac Titicaca, i farem dues nits a la Isla del Sol. Té molt bona pinta i em vé molt de gust: un illa pràcticament verge, on no hi ha cotxes ni motos, només natura i tranquil·itat. Quin contrast amb el tragí de la ciutat!
Tiwanaku
4-11-2010
Tiwanaku és el nom d'una cultura pre-inca que va viure a la regió del Titicaca des del 2.000 a.c. fins aprox. 1.000 d.c. Avui en dia queden les ruïnes d'un complex religiós on es rendia culte al sol i s'hi feien tot tipus d'ofrenes i celebracions, sobretot durant l'Equinoxi.
Nosaltres ens esperàvem quelcom més gran, i la veritat és que encara està tot bastant per descobrir i una mica deixat. És curiós veure les prospeccions arqueològiques, en Carbonell de "Sota terra" s'estiraria els cabells. També tenen un parell de museus d'allò més curiosos, en un d'ells que estava força abandonat hi havia un rètol a l'entrada que posava "Lamentamos informar que el estado actual de los museos es responsabilidad del Ministerio de Cultura". ;-)
Val a dir que el guia va ser d'allò més pintoresc, ja que l'home es posava literalment a la pell dels "tiwanaquesos" i ens representava les escenes d'ofrena i adoració al sol i fins i tot les momificacions!
A mitja tarda ja tornem a La Paz i continuem descobrint els carrerons i la vida "paceña". Per cert, que vam sopar a un lloc "Restaurante Ayala" on les raccions eren descomunals i bones (una milanesa de pollastre que media més d'un pam!!!!!).
Tiwanaku és el nom d'una cultura pre-inca que va viure a la regió del Titicaca des del 2.000 a.c. fins aprox. 1.000 d.c. Avui en dia queden les ruïnes d'un complex religiós on es rendia culte al sol i s'hi feien tot tipus d'ofrenes i celebracions, sobretot durant l'Equinoxi.
Nosaltres ens esperàvem quelcom més gran, i la veritat és que encara està tot bastant per descobrir i una mica deixat. És curiós veure les prospeccions arqueològiques, en Carbonell de "Sota terra" s'estiraria els cabells. També tenen un parell de museus d'allò més curiosos, en un d'ells que estava força abandonat hi havia un rètol a l'entrada que posava "Lamentamos informar que el estado actual de los museos es responsabilidad del Ministerio de Cultura". ;-)
Val a dir que el guia va ser d'allò més pintoresc, ja que l'home es posava literalment a la pell dels "tiwanaquesos" i ens representava les escenes d'ofrena i adoració al sol i fins i tot les momificacions!
A mitja tarda ja tornem a La Paz i continuem descobrint els carrerons i la vida "paceña". Per cert, que vam sopar a un lloc "Restaurante Ayala" on les raccions eren descomunals i bones (una milanesa de pollastre que media més d'un pam!!!!!).
La Paz
3-11-2010
L'aeroport de La Paz es troba a l'Alto, la ciutat que està just a sobre La Paz. Bé, just a sobre vol dir amb 500 metres de desnivell.
Imagineu-vos: una esplanada quilomètrica de construccions caòtiques, pobres i mal acabades, amb rètols surrealites que el Benja ja té ben immortalitzats a les fotografies (tipus "Centro Oftalmológico Operación Milagro"), i molta gent amunt i avall, "cholitas" (així es diuen les dones camperoles i van vestides amb unes faldilles acolorides d'allò més amples, la seva túnica o farcell amb l'estampat acolorit típic bolivià i un bombí ben mono. Ah, i unes llarguíssimes trenes negres acabades amb decoracions), venedors venent qualsevol cosa, i cotxes, autobusos i "colectivos" pitant i gairebé xocant entre ells.
Doncs bé, estàvem a l'esplanada, oi? De cop i volta la plana s'acaba i comença una vall profunda on des de ben amunt ja hi ha cases. És com si no haguessin volgut deixar ni un metre sense construir, tot i que les pendents són fortíssimes i no tinc ni idea com deuen haver portat les canonades i l'eletricitat a determinats llocs.
L'Alto està a uns 4.000 metres, i la ciutat de La Paz a 3.500. El taxi que vam agafar a l'aeroport travessa aquests 500 metres de desnivell per una autopista que va baixant per un vessant, fent volta, i des de la que podem admirar (perquè no hi ha altra paraula per definir) l'extensió de la ciutat que pobla cada centrímetre de tota la vall. I al fons de tot, el volcà Illampu (6485), ple de neu, preciós i majestuós.
El nostre hotel, Hostal Naira, està just al centre de la ciutat, on hi ha tot el bullici de mercats, artesania i bruixes venent fetus de llama. És divertidíssim, m'encanta, i em recorda una mica el tragí caòtic de les ciutats de l'Índia. L'habitació és tota bufona, la més de "luxe" que hem estat fins ara i també dóna un pati interior. L'únic inconvenient continua sent que no hi ha persianes ni cortines gruixudes, de manera que entrava molta llum i a les 6 del matí ja estàvem desperts.
Després de dinar comencem a voltar per les botiguetes (a mi em queia la baba! sort que el Benja és de bona pasta i té una paciència de sant!) i també aprofitem per reservar una excursió a les ruïnes de Tiwanacu pel dia segúent.
L'aeroport de La Paz es troba a l'Alto, la ciutat que està just a sobre La Paz. Bé, just a sobre vol dir amb 500 metres de desnivell.
Imagineu-vos: una esplanada quilomètrica de construccions caòtiques, pobres i mal acabades, amb rètols surrealites que el Benja ja té ben immortalitzats a les fotografies (tipus "Centro Oftalmológico Operación Milagro"), i molta gent amunt i avall, "cholitas" (així es diuen les dones camperoles i van vestides amb unes faldilles acolorides d'allò més amples, la seva túnica o farcell amb l'estampat acolorit típic bolivià i un bombí ben mono. Ah, i unes llarguíssimes trenes negres acabades amb decoracions), venedors venent qualsevol cosa, i cotxes, autobusos i "colectivos" pitant i gairebé xocant entre ells.
Doncs bé, estàvem a l'esplanada, oi? De cop i volta la plana s'acaba i comença una vall profunda on des de ben amunt ja hi ha cases. És com si no haguessin volgut deixar ni un metre sense construir, tot i que les pendents són fortíssimes i no tinc ni idea com deuen haver portat les canonades i l'eletricitat a determinats llocs.
L'Alto està a uns 4.000 metres, i la ciutat de La Paz a 3.500. El taxi que vam agafar a l'aeroport travessa aquests 500 metres de desnivell per una autopista que va baixant per un vessant, fent volta, i des de la que podem admirar (perquè no hi ha altra paraula per definir) l'extensió de la ciutat que pobla cada centrímetre de tota la vall. I al fons de tot, el volcà Illampu (6485), ple de neu, preciós i majestuós.
El nostre hotel, Hostal Naira, està just al centre de la ciutat, on hi ha tot el bullici de mercats, artesania i bruixes venent fetus de llama. És divertidíssim, m'encanta, i em recorda una mica el tragí caòtic de les ciutats de l'Índia. L'habitació és tota bufona, la més de "luxe" que hem estat fins ara i també dóna un pati interior. L'únic inconvenient continua sent que no hi ha persianes ni cortines gruixudes, de manera que entrava molta llum i a les 6 del matí ja estàvem desperts.
Després de dinar comencem a voltar per les botiguetes (a mi em queia la baba! sort que el Benja és de bona pasta i té una paciència de sant!) i també aprofitem per reservar una excursió a les ruïnes de Tiwanacu pel dia segúent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)