Copacabana i llac Titicaca

6-11-2010

L'autocar ens passa a recollir de bon matí a l'hotel per anar al Llac Titicaca. De fet, ja hem contractat tot el que ens queda de viatge: avui fins a Copacabana i la Isla del Sol, dues nits aquí, i demà passat de Copacabana fins a Arequipa, d'on surt el vol el dia 10.

Ens despedim de La Paz, i el trajecte que porta fins al Titicaca és preciós: a mà dreta ens queda la Cordillera Real de los Andes, tota nevada i amb unes muntanyes de més de 6.000 metres. Fa un dia esplèndid i la vista és xulíssima.

Quan arribem al Titicaca hem de baixar del bus i agafar un ferry per travessar l'estret de Tiquina. És boníssim veure el "ferry" que porta l'autocar, jo creuo els dits perquè no s'enfonsi a mig trajecte...
El Llac Titicaca és el llac navegable més alt del món, i realment és tan gran que jo tenia la sensació tota l'estona que em trobava davant del mar, i no d'un llac d'aigua dolça. És molt curiós.
A més, el tipus de costa que té sembla molt la zona de Croàcia i Grècia, amb tot de turons i muntanyetes arrodonides. Clar que la diferència és que aquí estem a gairebé 4.000 metres...

Per fi arribem a Copacabana, la població més important de la regió boliviana del Titicaca. No s'ha de confondre amb el barri del mateix nom de Rio de Janeiro. De fet, el nom autèntic és d'aquest petit poblet bolivià, i el barri de Rio en va agafar el seu nom per un còpia de la Verge de Copacabana.

És un lloc turístic i el poble no és massa bonic. Nosaltres vam preferir no quedar-nos-hi, sinó agafar una barqueta que ens portés a la Isla del Sol, al mig del Titicaca, en un lloc tranquil i apartat de la civilització.

La barca que ens hi porta triga una hora i mitja (amb uns seients incomodíssims i moooooooolta calor!), i quan arribem ens toca pujar les "Escaleras del Inca" per salvar el desnivell entre el petit port i l'esplanada que hi ha al capdamunt de la muntanya, on també hi haurà el nostre hostal. Clar, no hi ha carreteres, ni cap tipus d'automòvil, tot ho transporten amb burros i amb farcells a l'esquena. Que valents!
La pujada és matadora,, i entre la calor i l'alçada la sensació d'ofec és important. Però val la pena. Arribem a l'hostal Inti Kala i la vista és impressionant. L'habitació és senzilla, però tenint en compte les condicions amb que deuen haver construït l'edifici té molt mèrit i està molt bé.

Dediquem la tarda a passejar per la illa, amb una panoràmica de la Cordillera Real impressionant.
I el millor de tot és la posta de sol. La millor de la meva vida!!!!!! La podem veure des de l'habitació i també des del balcó de l'hotel. No sé si deu ser l'alçada, l'aire pur o el què, però el joc de colors taronges, grocs i vermells va ser increïble. I a més, m'he quedat amb la sensació que aquí la posta dura més estona. Vam estar almenys 30 minuts des de que es va pondre el sol fins que s'acaben els darrers rajos rogencs.

Si no estigués casada, seria el moment perfecte per demanar-li al Benja que es casi amb mi!!! ;-)