La Paz

3-11-2010

L'aeroport de La Paz es troba a l'Alto, la ciutat que està just a sobre La Paz. Bé, just a sobre vol dir amb 500 metres de desnivell.

Imagineu-vos: una esplanada quilomètrica de construccions caòtiques, pobres i  mal acabades, amb rètols surrealites que el Benja ja té ben immortalitzats a les fotografies (tipus "Centro Oftalmológico Operación Milagro"), i molta gent amunt i avall, "cholitas" (així es diuen les dones camperoles i van vestides amb unes faldilles acolorides d'allò més amples, la seva túnica o farcell amb l'estampat acolorit típic bolivià i un bombí ben mono. Ah, i unes llarguíssimes trenes negres acabades amb decoracions), venedors venent qualsevol cosa, i cotxes, autobusos i "colectivos" pitant i gairebé xocant entre ells.
Doncs bé, estàvem a  l'esplanada, oi? De cop i volta  la plana s'acaba i comença una vall profunda on des de ben amunt ja hi ha cases. És com si no haguessin volgut deixar ni un metre sense construir, tot i que les pendents són fortíssimes i no tinc ni idea com deuen haver portat les canonades i l'eletricitat a determinats llocs.

L'Alto està a uns 4.000 metres, i la ciutat de La Paz a 3.500. El taxi que vam agafar a l'aeroport travessa aquests 500 metres de desnivell per una autopista que va baixant per un vessant, fent volta, i des de la que podem admirar (perquè no hi ha altra paraula per definir) l'extensió de la ciutat que pobla cada centrímetre de tota la vall. I al fons de tot, el volcà Illampu (6485), ple de neu, preciós i majestuós.

El nostre hotel, Hostal Naira, està just al centre de la ciutat, on hi ha tot el bullici de mercats, artesania i bruixes venent fetus de llama. És divertidíssim, m'encanta, i em recorda una mica el tragí caòtic de les ciutats de l'Índia. L'habitació és tota bufona, la més de "luxe" que hem estat fins ara i també dóna un pati interior. L'únic inconvenient continua sent que no hi ha persianes ni cortines gruixudes, de manera que entrava molta llum i a les 6 del matí ja estàvem desperts.

Després de dinar comencem a voltar per les botiguetes (a mi em queia la baba! sort que el Benja és de bona pasta i té una paciència de sant!) i també aprofitem per reservar una excursió a  les ruïnes de Tiwanacu pel dia segúent.