Potosí

31-10-10

De bon matí ja estem llevats i apunt per visitar la ciutat.
Potosí és una de les ciutats més altes del món, amb 4.090 metres. La seva base econòmica és la mineria, que exploten des de fa cinc segles. Extreuen sobretot plata d'una muntanya que anomenen el Cerro Rico.

Al matí passegem pel centre i visitem la Casa de la Moneda, on durant bastant temps es van fer monedes de varis països amb la plata que obtenien de les mines del Cerro Rico.
A mi em fa il·lusió anar a visitar una de les mines, tot i que ens diuen que al ser diumenge hi haurà pocs miners treballant.
Amb el Clayton i el René quedem per fer l'excursió plegats a primera hora de la tarda.
És tota una experiència, però ara que sé de què va, m'ho hauria pensat dues vegades abans de fer la visita.

Som un grup d'unes 12 persones, i ens porten primer a un local dels miners per tal de posar-nos la "roba de seguretat", àlies bata i pantalons acrílics, botes d'aigua, un mocador per fer de màscara, un casc i un frontal. Quin goig que fèiem tots vestits així!!!!

Després ens van portar a unes botiguetes on els miners compren el material, i per suggerència del guia vam comprar dinamita i refresc per oferir als miners que poguéssim trobar treballant. També vam acostar-nos a un mercat on venien coca, ja que és un element indispensable pels miners. Una estona estona abans de començar a treballar, agafen un grapat de fulles de coca i la comencen a mastegar. Hi afegeixen un "catalitzador" per facilitar la absorció. I apa, anar mastegant, llençant i tornant a mastegar més coca. Això els hi treu la gana i la fatiga, i per això poden aguantar tantes hores treballant en unes condicions tan pèssimes.

Quan arribem a les mines, ens divideixen en dos grups, un en espanyol i l'altre en anglès. Nosaltres som només tres i el guia.

Comencem a entrar i de seguida ja ens vam haver d'ajupir, perquè els passadissos són molt baixos. Sobretot el Benja, que és molt alt! Vam estar gairebé dues hores dins de les mines, passant per un laberint de corredors, anat de quatre grapes, arrossegant-nos per terra, i tot això es feia més difícil per vàries factors: l'alçada -et canses molt més-, la calor, la pols i -sobretot- els gasos. Cal afegir-hi també que les mesures de seguretat són pràcticament invisibles i hi ha moments que t'agafa un "cangueli" dels llocs que has de passar.

Personalment va ser una experiència agobiant i angoixant. No la repetiria. Vam trobar-nos també amb un miner que estava treballant, i al veure'l el que cor se'm va fer petit petit. L'home portava més de 30 anys treballant, tenia fribrosi als pulmons i estava molt molt prim, suposo de tan mastegar coca i menjar poc.

Enmig dels passadissos vam visitar també "el tío", el déu dels miners, a qui fan ofrenes de coca, tabac i begudes. Té l'aspecte d'un dimoni, amb banyes i tot i de color vermell. És tot curiós.

Que contenta que vaig estar quan vam sortir i vaig poder respirar aire pur i veure la llum del sol!!

Després vam anar a la planta de refinament, on la pedra que agafen és passada per diferents processos químics per anar-la refinant i poder-la exportar. Aquí també les mesures de seguretat brillaven per la seva absència, i hi havia un munt de líquids que estan prohibits a la majoria de països civilitzats, però que aquí estan a l'abast de tothom. No sé què era més perillós, si això o les mines.

Però el dia es va acabar amb un gust dolç, ja que vam anar a fer el darrer sopar plegats amb el Clayton i el René, a un restaurant súper xulo del centre de Potosí. Vam menjar molt bé i vam fer una d'aquelles sobretaules filosòfiques que tan m'agraden.

Ara cal preparar les maletes de nou, ja que demà marxem a Sucre, la capital de  Bolívia.