4-11-2010
Tiwanaku és el nom d'una cultura pre-inca que va viure a la regió del Titicaca des del 2.000 a.c. fins aprox. 1.000 d.c. Avui en dia queden les ruïnes d'un complex religiós on es rendia culte al sol i s'hi feien tot tipus d'ofrenes i celebracions, sobretot durant l'Equinoxi.
Nosaltres ens esperàvem quelcom més gran, i la veritat és que encara està tot bastant per descobrir i una mica deixat. És curiós veure les prospeccions arqueològiques, en Carbonell de "Sota terra" s'estiraria els cabells. També tenen un parell de museus d'allò més curiosos, en un d'ells que estava força abandonat hi havia un rètol a l'entrada que posava "Lamentamos informar que el estado actual de los museos es responsabilidad del Ministerio de Cultura". ;-)
Val a dir que el guia va ser d'allò més pintoresc, ja que l'home es posava literalment a la pell dels "tiwanaquesos" i ens representava les escenes d'ofrena i adoració al sol i fins i tot les momificacions!
A mitja tarda ja tornem a La Paz i continuem descobrint els carrerons i la vida "paceña". Per cert, que vam sopar a un lloc "Restaurante Ayala" on les raccions eren descomunals i bones (una milanesa de pollastre que media més d'un pam!!!!!).
dimecres, 10 de novembre del 2010
La Paz
3-11-2010
L'aeroport de La Paz es troba a l'Alto, la ciutat que està just a sobre La Paz. Bé, just a sobre vol dir amb 500 metres de desnivell.
Imagineu-vos: una esplanada quilomètrica de construccions caòtiques, pobres i mal acabades, amb rètols surrealites que el Benja ja té ben immortalitzats a les fotografies (tipus "Centro Oftalmológico Operación Milagro"), i molta gent amunt i avall, "cholitas" (així es diuen les dones camperoles i van vestides amb unes faldilles acolorides d'allò més amples, la seva túnica o farcell amb l'estampat acolorit típic bolivià i un bombí ben mono. Ah, i unes llarguíssimes trenes negres acabades amb decoracions), venedors venent qualsevol cosa, i cotxes, autobusos i "colectivos" pitant i gairebé xocant entre ells.
Doncs bé, estàvem a l'esplanada, oi? De cop i volta la plana s'acaba i comença una vall profunda on des de ben amunt ja hi ha cases. És com si no haguessin volgut deixar ni un metre sense construir, tot i que les pendents són fortíssimes i no tinc ni idea com deuen haver portat les canonades i l'eletricitat a determinats llocs.
L'Alto està a uns 4.000 metres, i la ciutat de La Paz a 3.500. El taxi que vam agafar a l'aeroport travessa aquests 500 metres de desnivell per una autopista que va baixant per un vessant, fent volta, i des de la que podem admirar (perquè no hi ha altra paraula per definir) l'extensió de la ciutat que pobla cada centrímetre de tota la vall. I al fons de tot, el volcà Illampu (6485), ple de neu, preciós i majestuós.
El nostre hotel, Hostal Naira, està just al centre de la ciutat, on hi ha tot el bullici de mercats, artesania i bruixes venent fetus de llama. És divertidíssim, m'encanta, i em recorda una mica el tragí caòtic de les ciutats de l'Índia. L'habitació és tota bufona, la més de "luxe" que hem estat fins ara i també dóna un pati interior. L'únic inconvenient continua sent que no hi ha persianes ni cortines gruixudes, de manera que entrava molta llum i a les 6 del matí ja estàvem desperts.
Després de dinar comencem a voltar per les botiguetes (a mi em queia la baba! sort que el Benja és de bona pasta i té una paciència de sant!) i també aprofitem per reservar una excursió a les ruïnes de Tiwanacu pel dia segúent.
L'aeroport de La Paz es troba a l'Alto, la ciutat que està just a sobre La Paz. Bé, just a sobre vol dir amb 500 metres de desnivell.
Imagineu-vos: una esplanada quilomètrica de construccions caòtiques, pobres i mal acabades, amb rètols surrealites que el Benja ja té ben immortalitzats a les fotografies (tipus "Centro Oftalmológico Operación Milagro"), i molta gent amunt i avall, "cholitas" (així es diuen les dones camperoles i van vestides amb unes faldilles acolorides d'allò més amples, la seva túnica o farcell amb l'estampat acolorit típic bolivià i un bombí ben mono. Ah, i unes llarguíssimes trenes negres acabades amb decoracions), venedors venent qualsevol cosa, i cotxes, autobusos i "colectivos" pitant i gairebé xocant entre ells.
Doncs bé, estàvem a l'esplanada, oi? De cop i volta la plana s'acaba i comença una vall profunda on des de ben amunt ja hi ha cases. És com si no haguessin volgut deixar ni un metre sense construir, tot i que les pendents són fortíssimes i no tinc ni idea com deuen haver portat les canonades i l'eletricitat a determinats llocs.
L'Alto està a uns 4.000 metres, i la ciutat de La Paz a 3.500. El taxi que vam agafar a l'aeroport travessa aquests 500 metres de desnivell per una autopista que va baixant per un vessant, fent volta, i des de la que podem admirar (perquè no hi ha altra paraula per definir) l'extensió de la ciutat que pobla cada centrímetre de tota la vall. I al fons de tot, el volcà Illampu (6485), ple de neu, preciós i majestuós.
El nostre hotel, Hostal Naira, està just al centre de la ciutat, on hi ha tot el bullici de mercats, artesania i bruixes venent fetus de llama. És divertidíssim, m'encanta, i em recorda una mica el tragí caòtic de les ciutats de l'Índia. L'habitació és tota bufona, la més de "luxe" que hem estat fins ara i també dóna un pati interior. L'únic inconvenient continua sent que no hi ha persianes ni cortines gruixudes, de manera que entrava molta llum i a les 6 del matí ja estàvem desperts.
Després de dinar comencem a voltar per les botiguetes (a mi em queia la baba! sort que el Benja és de bona pasta i té una paciència de sant!) i també aprofitem per reservar una excursió a les ruïnes de Tiwanacu pel dia segúent.
Sucre
1-11-2010
2-11-2010
Amb un taxi compartit amb el René ens plantem en menys de 3 hores a Sucre, i allí ens despedim.
Trobem lloc a un hotelet molt xulo del centre, Grand Hotel, i la nostra habitació dóna a un pati interior ben acolorit i càlid.
Els dos dies que passem a Sucre els dediquem bàsicament a descansar, a passejar tranquil·lament per la ciutat, tota blanca i amb unes pujades i baixades que déu n'hi do!
Coincideix que és festiu (aquí en diuen "feriado") a partir de l'1 a la tarda i tot el 2, o sigui que no podem visitar museus perquè tot està tancat.
Marxem el dia 3 al matí cap a La Paz, amb un vol de BOA (Bolivian Airlines) que ens va sortir molt bé de preu. L'altra opció era agafar un bus de 12 hores (nocturn), però la veritat és que el nostre cos i el nostre esperit s'han "aburgesat" i preferim l'opció més còmoda i ràpida.
2-11-2010
Amb un taxi compartit amb el René ens plantem en menys de 3 hores a Sucre, i allí ens despedim.
Trobem lloc a un hotelet molt xulo del centre, Grand Hotel, i la nostra habitació dóna a un pati interior ben acolorit i càlid.
Els dos dies que passem a Sucre els dediquem bàsicament a descansar, a passejar tranquil·lament per la ciutat, tota blanca i amb unes pujades i baixades que déu n'hi do!
Coincideix que és festiu (aquí en diuen "feriado") a partir de l'1 a la tarda i tot el 2, o sigui que no podem visitar museus perquè tot està tancat.
Marxem el dia 3 al matí cap a La Paz, amb un vol de BOA (Bolivian Airlines) que ens va sortir molt bé de preu. L'altra opció era agafar un bus de 12 hores (nocturn), però la veritat és que el nostre cos i el nostre esperit s'han "aburgesat" i preferim l'opció més còmoda i ràpida.
divendres, 5 de novembre del 2010
Potosí
31-10-10
De bon matí ja estem llevats i apunt per visitar la ciutat.
Potosí és una de les ciutats més altes del món, amb 4.090 metres. La seva base econòmica és la mineria, que exploten des de fa cinc segles. Extreuen sobretot plata d'una muntanya que anomenen el Cerro Rico.
Al matí passegem pel centre i visitem la Casa de la Moneda, on durant bastant temps es van fer monedes de varis països amb la plata que obtenien de les mines del Cerro Rico.
A mi em fa il·lusió anar a visitar una de les mines, tot i que ens diuen que al ser diumenge hi haurà pocs miners treballant.
Amb el Clayton i el René quedem per fer l'excursió plegats a primera hora de la tarda.
És tota una experiència, però ara que sé de què va, m'ho hauria pensat dues vegades abans de fer la visita.
Som un grup d'unes 12 persones, i ens porten primer a un local dels miners per tal de posar-nos la "roba de seguretat", àlies bata i pantalons acrílics, botes d'aigua, un mocador per fer de màscara, un casc i un frontal. Quin goig que fèiem tots vestits així!!!!
Després ens van portar a unes botiguetes on els miners compren el material, i per suggerència del guia vam comprar dinamita i refresc per oferir als miners que poguéssim trobar treballant. També vam acostar-nos a un mercat on venien coca, ja que és un element indispensable pels miners. Una estona estona abans de començar a treballar, agafen un grapat de fulles de coca i la comencen a mastegar. Hi afegeixen un "catalitzador" per facilitar la absorció. I apa, anar mastegant, llençant i tornant a mastegar més coca. Això els hi treu la gana i la fatiga, i per això poden aguantar tantes hores treballant en unes condicions tan pèssimes.
Quan arribem a les mines, ens divideixen en dos grups, un en espanyol i l'altre en anglès. Nosaltres som només tres i el guia.
Comencem a entrar i de seguida ja ens vam haver d'ajupir, perquè els passadissos són molt baixos. Sobretot el Benja, que és molt alt! Vam estar gairebé dues hores dins de les mines, passant per un laberint de corredors, anat de quatre grapes, arrossegant-nos per terra, i tot això es feia més difícil per vàries factors: l'alçada -et canses molt més-, la calor, la pols i -sobretot- els gasos. Cal afegir-hi també que les mesures de seguretat són pràcticament invisibles i hi ha moments que t'agafa un "cangueli" dels llocs que has de passar.
Personalment va ser una experiència agobiant i angoixant. No la repetiria. Vam trobar-nos també amb un miner que estava treballant, i al veure'l el que cor se'm va fer petit petit. L'home portava més de 30 anys treballant, tenia fribrosi als pulmons i estava molt molt prim, suposo de tan mastegar coca i menjar poc.
Enmig dels passadissos vam visitar també "el tío", el déu dels miners, a qui fan ofrenes de coca, tabac i begudes. Té l'aspecte d'un dimoni, amb banyes i tot i de color vermell. És tot curiós.
Que contenta que vaig estar quan vam sortir i vaig poder respirar aire pur i veure la llum del sol!!
Després vam anar a la planta de refinament, on la pedra que agafen és passada per diferents processos químics per anar-la refinant i poder-la exportar. Aquí també les mesures de seguretat brillaven per la seva absència, i hi havia un munt de líquids que estan prohibits a la majoria de països civilitzats, però que aquí estan a l'abast de tothom. No sé què era més perillós, si això o les mines.
Però el dia es va acabar amb un gust dolç, ja que vam anar a fer el darrer sopar plegats amb el Clayton i el René, a un restaurant súper xulo del centre de Potosí. Vam menjar molt bé i vam fer una d'aquelles sobretaules filosòfiques que tan m'agraden.
Ara cal preparar les maletes de nou, ja que demà marxem a Sucre, la capital de Bolívia.
De bon matí ja estem llevats i apunt per visitar la ciutat.
Potosí és una de les ciutats més altes del món, amb 4.090 metres. La seva base econòmica és la mineria, que exploten des de fa cinc segles. Extreuen sobretot plata d'una muntanya que anomenen el Cerro Rico.
Al matí passegem pel centre i visitem la Casa de la Moneda, on durant bastant temps es van fer monedes de varis països amb la plata que obtenien de les mines del Cerro Rico.
A mi em fa il·lusió anar a visitar una de les mines, tot i que ens diuen que al ser diumenge hi haurà pocs miners treballant.
Amb el Clayton i el René quedem per fer l'excursió plegats a primera hora de la tarda.
És tota una experiència, però ara que sé de què va, m'ho hauria pensat dues vegades abans de fer la visita.
Som un grup d'unes 12 persones, i ens porten primer a un local dels miners per tal de posar-nos la "roba de seguretat", àlies bata i pantalons acrílics, botes d'aigua, un mocador per fer de màscara, un casc i un frontal. Quin goig que fèiem tots vestits així!!!!
Després ens van portar a unes botiguetes on els miners compren el material, i per suggerència del guia vam comprar dinamita i refresc per oferir als miners que poguéssim trobar treballant. També vam acostar-nos a un mercat on venien coca, ja que és un element indispensable pels miners. Una estona estona abans de començar a treballar, agafen un grapat de fulles de coca i la comencen a mastegar. Hi afegeixen un "catalitzador" per facilitar la absorció. I apa, anar mastegant, llençant i tornant a mastegar més coca. Això els hi treu la gana i la fatiga, i per això poden aguantar tantes hores treballant en unes condicions tan pèssimes.
Quan arribem a les mines, ens divideixen en dos grups, un en espanyol i l'altre en anglès. Nosaltres som només tres i el guia.
Comencem a entrar i de seguida ja ens vam haver d'ajupir, perquè els passadissos són molt baixos. Sobretot el Benja, que és molt alt! Vam estar gairebé dues hores dins de les mines, passant per un laberint de corredors, anat de quatre grapes, arrossegant-nos per terra, i tot això es feia més difícil per vàries factors: l'alçada -et canses molt més-, la calor, la pols i -sobretot- els gasos. Cal afegir-hi també que les mesures de seguretat són pràcticament invisibles i hi ha moments que t'agafa un "cangueli" dels llocs que has de passar.
Personalment va ser una experiència agobiant i angoixant. No la repetiria. Vam trobar-nos també amb un miner que estava treballant, i al veure'l el que cor se'm va fer petit petit. L'home portava més de 30 anys treballant, tenia fribrosi als pulmons i estava molt molt prim, suposo de tan mastegar coca i menjar poc.
Enmig dels passadissos vam visitar també "el tío", el déu dels miners, a qui fan ofrenes de coca, tabac i begudes. Té l'aspecte d'un dimoni, amb banyes i tot i de color vermell. És tot curiós.
Que contenta que vaig estar quan vam sortir i vaig poder respirar aire pur i veure la llum del sol!!
Després vam anar a la planta de refinament, on la pedra que agafen és passada per diferents processos químics per anar-la refinant i poder-la exportar. Aquí també les mesures de seguretat brillaven per la seva absència, i hi havia un munt de líquids que estan prohibits a la majoria de països civilitzats, però que aquí estan a l'abast de tothom. No sé què era més perillós, si això o les mines.
Però el dia es va acabar amb un gust dolç, ja que vam anar a fer el darrer sopar plegats amb el Clayton i el René, a un restaurant súper xulo del centre de Potosí. Vam menjar molt bé i vam fer una d'aquelles sobretaules filosòfiques que tan m'agraden.
Ara cal preparar les maletes de nou, ja que demà marxem a Sucre, la capital de Bolívia.
dimecres, 3 de novembre del 2010
Salar de Uyuni
30-10-10
Per fi el Salar, un dels llocs que més esperava visitar.
De fet, el lloc dóna molt de si per fer fotografies xules, amb jocs de distàncies i tamanys. Us n'adjunto una en que jo sostinc el 4x4 amb el barret. ;-)
Després d'estar una bona estona al mig del salar, vam anar a la Illa Incahuasi, una muntanyeta que hi ha al mig tota plena de cactus. Un altre regal de la natura. Vam tenir molta sort, perquè és un lloc on sempre hi ha molta gent, i nosaltres vam estar sols!!! Fas una volta per tota la illa, fins a dalt de tot, des d'on es veu una vista fantàstica del salar.
I cap al migdia ja vam deixar el salar i vam arribar al poble d'Uyuni, on s'acabava el tour. Abans, però, vam visitar un cementiri de trens d'allò més original i una mica fantasmagòric.
Per fi el Salar, un dels llocs que més esperava visitar. I com ja va sent costum, el Walter ens fa llevar a les 6 del matí per poder aprofitar més el dia.
Què dir-vos del Salar de Uyuni? Personalment és el que més m'ha agradat, i tot i que tenia expectatives altes, s'han complert i superat.
És una enorme extensió de color blanc, feta com amb peces de trencaclosques de sal cristal·litzada. I mires al teu voltant i veus blanc i blanc i blanc i llum i llum i més llum. És com si estiguessis borratxa de tanta claror. Et sents petita enmig de tanta immmensitat, i al mateix temps gran i lliure per l'abast que tens davant. No sé si és perquè jo ja sóc una mica "happyflower", però em va donar un bon rotllo i una bona energia que em vaig posar a saltar i a córrer i a fer tonteries.
De fet, el lloc dóna molt de si per fer fotografies xules, amb jocs de distàncies i tamanys. Us n'adjunto una en que jo sostinc el 4x4 amb el barret. ;-)
Després d'estar una bona estona al mig del salar, vam anar a la Illa Incahuasi, una muntanyeta que hi ha al mig tota plena de cactus. Un altre regal de la natura. Vam tenir molta sort, perquè és un lloc on sempre hi ha molta gent, i nosaltres vam estar sols!!! Fas una volta per tota la illa, fins a dalt de tot, des d'on es veu una vista fantàstica del salar.
Per cert, aquí us deixo una foto del grup. D'esquerra a dreta: Clayton, Walter, Benja, Teresa, Fernando, René i Andres.
Encara vam tornar a parar enmig del salar per fer més fotografies. Serà molt difícil triar-les!
I cap al migdia ja vam deixar el salar i vam arribar al poble d'Uyuni, on s'acabava el tour. Abans, però, vam visitar un cementiri de trens d'allò més original i una mica fantasmagòric.Una vegada al poble, vam haver d'esperar unes hores perquè fins a les 18.30h no marxava el bus cap a Potosí. Per sort, la noia de l'oficina d'Atacama Mística ens va rebre molt bé, vam poder deixar les maletes allà i ens va fer els tràmits per reservar els bitllets i l'allotjament a Potosí (Casa Maria Victòria, Rafa i Glòria!).
Aquí deixàvem els companys brasilers, ja que retornaven a San Pedro de Atacama. Amb el Clayton i el René vam continuar el viatge plegats. La veritat és que hem tingut molta sort amb els companys: excel·lents persones i molt i molt educats.
També vull dir-vos que estem molt contents amb l'agència, Atacama Mística. Tant el guia, com el menjar, l'allotjament (tot i ser bàsic, pel preu que vam pagar, no ens podem queixar!), l'atenció,... Totalment recomanable!
I entre polseguera i sotracs, sis hores de viatge ens separen de la capital de la plata, Potosí. Arribem a la 1h de la nit i un taxi ens porta a descansar a l'hotel.
El viatge continua!
dimarts, 2 de novembre del 2010
Lagunas altiplanicas
29-10-10
El segon dia ens vam llevar d'hora (sembla que a Bolívia fan servir l'horari solar, es lleven i es van a dormir com les gallines) i el primer que vam visitar va ser el "Árbol de piedra". Que és xulo, però si heu estat a la "Ciudad encantada" de Cuenca no hi té res a envejar.
El paisatge, impressionant, els volcans del voltant ténen unes formes i colors, que fan que la màquina de fotografiar tregui fum. Ja porto unes 1500 fotos, la tria serà difícil.
Després vam fer ruta per les "Lagunas altiplánicas", que son la Laguna Honda, Laguna Hedionda (tenia sofre i feia pudor de debò) i Laguna Cañapa.
Totes tenien llargues extensions de color blanc, ens va dir en Walter (el guía) que eren de bòrax, i que les vèiem perquè estàvem en l'època seca i havia baixat el nivell de l'aigua.
Em va sorprendre veure tants flamencs. No m'hagués imaginat mai que a tanta alçada i en un lloc tan àrid hi hagués tanta vida.
I a la fi vam arribar al Salar de Uyuni. A les portes del Salar hi ha un dels Hotels de Sal, que pels estàndards europeus és molt cutre, però pels estàndards bolivians està força bé. (A les fotos fa més bona pinta que en viu i en directe).
Després de dutxar-nos a l'Hotel de Sal, i de deixar les maletes, vam sortir a veure la posta de sol al Salar d'Uyuni. El que sorprèn de les postes de sol és que no son vermelles com estem acostumats. Com el clima és molt sec, no hi ha humitat a l'aire que li dóni color a la posta de sol, i el sol és ben groc fins que s'amaga darrera l'horitzó.
I aquí acabo el post. Disculpeu que hagi estat tant telegràfic, però estic en un ordinador tan lent, que editar i pujar les fotos ha posat a prova els meus nervis.
Apa! Fins aviat!
El segon dia ens vam llevar d'hora (sembla que a Bolívia fan servir l'horari solar, es lleven i es van a dormir com les gallines) i el primer que vam visitar va ser el "Árbol de piedra". Que és xulo, però si heu estat a la "Ciudad encantada" de Cuenca no hi té res a envejar.
Totes tenien llargues extensions de color blanc, ens va dir en Walter (el guía) que eren de bòrax, i que les vèiem perquè estàvem en l'època seca i havia baixat el nivell de l'aigua.
I aquí acabo el post. Disculpeu que hagi estat tant telegràfic, però estic en un ordinador tan lent, que editar i pujar les fotos ha posat a prova els meus nervis.
Apa! Fins aviat!
Laguna Verde i laguna Colorada
28-10-10
Doncs ja estem apunt per deixar Xile i entrar a Bolívia.
El minibús ens vé a buscar ben d'hora al matí i ens porta fins a la frontera amb Bolívia, just a l'entrada del Parc Nacional de Fauna Andina Eduardo Avaroa. Allà ens donen esmorzar i canviem a un Toyota 4x4.
Els nostres companys de viatge són: Fernando i Andrés de Brasil, René de Suïssa, el fantàstic Clayton d'Estats Units (del qual ja parlaré més endavant) i Walter, el xofer, d'Uyuni. De moment tots estem bastant callats, a part que els dos nois brasilenys no parlen castellà i es fa difícil comunicar-s'hi.
Ja tenim un petit ensurt abans d'arribar a la frontera, perquè estem a 4900 metres i el Fernando cau desplomat dins del cotxe. Suposem que no han fet cap tipus d'adaptació a l'alçada. Amb una mica d'oxigen es recupera, però els propers dies seran difícils per ell.
Tot és molt emocionant, el paisatge al·lucinant i les dimensions superlatives. Miro al meu voltant i vaig tota l'estona amb la boca oberta. Ens envolten muntanyes pelades, que es barregen amb colors marró, vermell i blanc, i per on passem és una gran esplanada de terra, i sorra, i roques amb formes rares.
Al cap de poc arribem a la Laguna Verde (4.800 m), una de les coses més boniques que he vist a la meva vida. Imagineu-vos un volcà piramidal amb aquests colors ocres que us he dit, i just a la seva base, un llac de color verd maragda. I al fons, el blau intens del cel que ens acompanya tots els dies. Jo em quedo sense respiració, miro i no em crec el que veig. La pell de gallina i per poc i no se'm neguen els ulls.
Llàstima que no ens podem quedar gaire estona, perquè ens espera un dia llarg. Tornem a pujar el cotxe i anem fent quilòmetres envoltats de majestuositat i deserts fantàstics.
Ens parem a les termes de Polques (4.425 m), on fem una paradeta per banyar-nos en una bassa d'aigües termals a l'aire lliure, amb unes vistes impressionants del Salar de Chaviri. No són ni les 9 del matí, fa un fred i un vent que pela, però fent el cor fort aconsegueixo treure'm la roba i posar-me a fer "xup-xup". Quin plaer!!!! Gairebé estàvem sols, i aquell paisatge...
Ja amb el cos activat tornem a avançar per la reserva Eduardo Avaroa, parant-nos amb simples imatges.
Amb molta gana arribem a quarts de 3 de la tarda a la Laguna Colorada, un llac que, com indica el seu nom, té uns colors preciosos: sobretot el contrast del vermell i el blanc, amb els centenars de flamencs que hi habiten. Abans de visitar-la de prop anem a l"hostal" on dormirem.
Bé, més aviat es tracta d'una caseta/cabanya feta molt rudimentàriament, sense aigua calenta, sense calefacció i amb habitacions comunes.
Després de dinar i d'estirar-nos una estona anem amb el 4x4 a veure la Laguna. És immensa i, com ja us he dit, d'uns colors que costa entendre que pugui haver-hi aigua. De fet, té molt poca profunditat (màxim 60 cm), el color vermell és degut a unes algues i el blanc a un mineral anomenat borax.
Com podeu imaginar, no parem de tirar fotos, i uns dels protagonistes són els flamencs. No sabíem que en trobaríem a 4.000 metres!!!
Quan ja es pon el sol tornem a l'"hostal" a esperar el sopar. Ja comença fer-hi fred, a dins, i a mi em queden poques capes d'abric!
I abans d'anar a dormir sortim a fora contemplar l'impressionant cel de l'hemisferi sur. És genial, indescriptible, tantes i tantes i tantes i tantes estrelles... L'Andrés té un programa al mòvil que li permet identificar el nom dels planetes, estrelles i constel·lacions, i això encara fa més xula l'experiència.
Comencem a estar molt a gust amb els companys de ruta.
Doncs ja estem apunt per deixar Xile i entrar a Bolívia.
El minibús ens vé a buscar ben d'hora al matí i ens porta fins a la frontera amb Bolívia, just a l'entrada del Parc Nacional de Fauna Andina Eduardo Avaroa. Allà ens donen esmorzar i canviem a un Toyota 4x4.
Els nostres companys de viatge són: Fernando i Andrés de Brasil, René de Suïssa, el fantàstic Clayton d'Estats Units (del qual ja parlaré més endavant) i Walter, el xofer, d'Uyuni. De moment tots estem bastant callats, a part que els dos nois brasilenys no parlen castellà i es fa difícil comunicar-s'hi.
Ja tenim un petit ensurt abans d'arribar a la frontera, perquè estem a 4900 metres i el Fernando cau desplomat dins del cotxe. Suposem que no han fet cap tipus d'adaptació a l'alçada. Amb una mica d'oxigen es recupera, però els propers dies seran difícils per ell.
Tot és molt emocionant, el paisatge al·lucinant i les dimensions superlatives. Miro al meu voltant i vaig tota l'estona amb la boca oberta. Ens envolten muntanyes pelades, que es barregen amb colors marró, vermell i blanc, i per on passem és una gran esplanada de terra, i sorra, i roques amb formes rares.
Al cap de poc arribem a la Laguna Verde (4.800 m), una de les coses més boniques que he vist a la meva vida. Imagineu-vos un volcà piramidal amb aquests colors ocres que us he dit, i just a la seva base, un llac de color verd maragda. I al fons, el blau intens del cel que ens acompanya tots els dies. Jo em quedo sense respiració, miro i no em crec el que veig. La pell de gallina i per poc i no se'm neguen els ulls.
Llàstima que no ens podem quedar gaire estona, perquè ens espera un dia llarg. Tornem a pujar el cotxe i anem fent quilòmetres envoltats de majestuositat i deserts fantàstics.
Ja amb el cos activat tornem a avançar per la reserva Eduardo Avaroa, parant-nos amb simples imatges.
Amb molta gana arribem a quarts de 3 de la tarda a la Laguna Colorada, un llac que, com indica el seu nom, té uns colors preciosos: sobretot el contrast del vermell i el blanc, amb els centenars de flamencs que hi habiten. Abans de visitar-la de prop anem a l"hostal" on dormirem.
Bé, més aviat es tracta d'una caseta/cabanya feta molt rudimentàriament, sense aigua calenta, sense calefacció i amb habitacions comunes.
Com podeu imaginar, no parem de tirar fotos, i uns dels protagonistes són els flamencs. No sabíem que en trobaríem a 4.000 metres!!!
Quan ja es pon el sol tornem a l'"hostal" a esperar el sopar. Ja comença fer-hi fred, a dins, i a mi em queden poques capes d'abric!
I abans d'anar a dormir sortim a fora contemplar l'impressionant cel de l'hemisferi sur. És genial, indescriptible, tantes i tantes i tantes i tantes estrelles... L'Andrés té un programa al mòvil que li permet identificar el nom dels planetes, estrelles i constel·lacions, i això encara fa més xula l'experiència.
Comencem a estar molt a gust amb els companys de ruta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)